Des dels començaments de la Banda Primitiva, l'art escènic ha anat acompanyant al quefer bandístic. I ja en el primer local de la Societat es va muntar un xicotet teatre on es representaven sarsueles com El Barquillero, Alma de Dios, La Reina Mora, etc. La sarsuela ha estat el gènere teatral per excel·lència més aclamat pel públic clariner, ja que en aquest gènere s'unifiquen música i interpretació, les dues grans passions de la nostra Societat Musical.
Més tard, en 1919, es van traslladar a l'anomenat "Teatre Espanyol", que amb el temps passaria a ser el teatre Centre Artístic Musical "El Clarín", que es va inaugurar amb la sarsuela El Cabo Primero i a la qual van seguir altres representacions com ara Gigantes y cabezudos. Però cal ressaltar l'èxit drama sacre-líric Emmanuel amb lletra de Sr. Vicente Nicolau i música del mestre Sr. Miguel Asensi sent un triomf artístic i de públic, i els artífexs del qual van ser aquells clariners i clarineres que tan magistralment van representar els seus papers sota la direcció de Juan de Dios i Manuel Villasante. Tal va ser la bona acceptació de l'obra que s'ha estat representant al llarg dels anys.
En 1925 va haver-hi un gran esdeveniment teatral amb l'estrena del poema històric Escoto o el Doctor Sutil que familiarment es recorda amb el títol del Paladín de la Immaculada.
En 1926 s'estrena, amb gran èxit, la sarsuela A la sombra del Pilar amb un planter d'actors i actrius, del Clarín, dirigits pel Mestre director i concertador Juan de Dios Martínez.
Entre els anys 1929 i 1930 es va representar una comèdia que marcaria època per estar escrita en valencià, Pare vosté la burra, amic!, de Felipe Melià, representant-se posteriorment en nombroses ocasions.
Passaven els anys i els èxits es van anar succeint, destacant l'estrena de la sarsuela El Rei que rabió, de Ruperto Chapí, dirigida per Juan de Dios Martínez. Tal va ser l'èxit que van ser contractats per a actuar a Sueca el juny de 1936.
Fins i tot en època de guerra es va continuar realitzant representacions teatrals, destacant l'estrena de la sarsuela La Monteria. Aquesta obra es va representar a benefici del Menjador Popular que sadollava la gana dels més desfavorits per la situació bèl·lica del moment.
Conclosa la guerra i sota la direcció escènica de Sr. Vicente Martínez (Vicentico) es posen en escena dues obres del mestre Serrano: La Dolorosa i Los Claveles, fent les delícies dels aficionats de l'anomenat gènere noi.
L'any 1941, amb l'afany de superació pels èxits obtinguts durant dècades, els responsables del Quadre Artístic "El Clarín", Juan de Dios i Vicentico, munten una de les sarsueles més importants del gènere líric espanyol: Luisa Fernanda, de Federico Moreno Torroba. En aquesta obra van tenir el privilegi de comptar amb la participació del gran divo Marcos Redondo que va quedar fascinat amb el Quadre Artístic de tal manera que no va dubtar a repetir en diverses ocasions durant anys la seva participació en diferents representacions, com: Los gavilanes (1942; en què va actuar com a mestre concertador l'il·lustre Sr. Juan Vicente Mas Quiles, qui en 1943, va tornar a dirigir a Sr. Marcos en la sarsuela de Soutullo i Vert, La del Soto del Parral. Aquest mateix any, i ja sota la direcció del mestre Cebrián, va cantar també La del Manojo de Rosas, de Pablo Sorozabal, i en 1944, va tornar per a cantar sota la direcció del mateix director, El Cantante emmascarado. Cinc anys després, sense que durant aquest temps es deixaren d'interpretar sainets en valencià, tornava al Clarín Marcos Redondo el juny de 1949. En aquesta ocasió va cantar La Parranda, amb música de Francisco Alonso, i l'endemà, una vegada més, La del Manojo de Rosas. Va actuar de mestre concertador, el llavors titular de la Banda Sr. José Mª Machancoses. Aquestes van ser les dues últimes sarsueles que es van representar en l'antic teatre.
Inaugurat el nou Teatre Sala de Concerts Banda Primitiva de Llíria (1951), aquest mateix any i també amb Marcos Redondo, es va representar El Cantar del arriero, amb música de Díaz Giles. A l'any següent 1952, el mes d'abril, es va estrenar la comèdia musical ¡Yo quiero ser artista!, amb argument i diàlegs de Juan Llavata i amb Lirio Palomar i Vicente Castellano com a responsables de les adaptacions musicals, aconseguint un altre triomf similar als anteriorment aconseguits.
Però no va ser només Marcos Redondo qui va venir a cantar amb el Quadre Artístic de la Primitiva. En anys posteriors, ho va fer el baríton valencià Antón Navarro, cantant La del Manojo de Rosas i La Calesera. També el mallorquí Francisco Bosch, va cantar la gran sarsuela de Serrano, La Canción del olvido. Igualment, el valencià i tenor José Ciscar, va cantar La Dolorosa i Los claveles. Tot això com hem dit, amb el Quadre Artístic de la Banda Primitiva. Un Quadre Artístic, que entre representació d'una sarsuela i una altra, va posar en escena gran quantitat de sainets (peces en valencià) d'autors tan canviats de nom en aquest gènere, com Escalante, Peris Celda, Felipe Meliá, Paco Barchino, Eduardo Boil o Enrique Beltrán entre altres.
No seria just deixar de ressenyar en aquest context de professionals que van venir a actuar al costat del quadre artístic, als quals sense ser-ho, ja que eren veritables "amateurs", com ara les veus de María Verdeguer, Remedios Arastey; les de Luis Izquierdo i Vicente Cantó; les de Juan Llavata i Vicente Albiach, sense oblidar a les actrius i actors, com Consuelo Navarro, Amparo Cervera, i Lourdes García, Salvador Cortés, Manuel Rodrigo, Francisco Torres, i Juan Morató, al costat d'un llarg etcètera. Tots ells, bé amb la seua veu o el seu art escènic, van contribuir als èxits que representació rere representació, el Quadre Artístic de la Primitiva aconseguia.
En 1966 el Quadre Artístic de la Banda Primitiva de Llíria, sota la direcció de Salvador Cortés Quiles, participa amb l'obra Pare vosté la burra, amic! en el XX Concurs Teatral Faller obtenint diversos premis: Primer Premi a la millor actriu, Enriqueta Morató Navarro; Primer premi a la millor direcció i Primer Premi al millor conjunt d'actors. Després de l'obtenció d'aquests premis, subvencionats per l'Aula Cultural de la Caixa d'Estalvis, la comèdia va ser representada pel Quadre Artístic de la Primitiva, en les poblacions de Bétera i Algemesí, amb notable èxit.
La importància i interés per la sarsuela continua patent en els anys noranta, sent ara el professor músic Vicente Barona Nácher qui recollia el testimoni. Responsable del Conjunt Vocal de l'Escola de Música aprofita per a muntar una sèrie d'antologies que aniran a més. Amb els títols d'En Zarzuela Viva, I, II i III, aprofita per a aportar nous elements, anomenem-los actors, que prenen part en aquestes antologies. Això va tenir el seu inici en 1994 amb dues actuacions. Va seguir en el 95 amb altres dues, una d'elles representada en el Palau de la Música de València. Tant en aquestes com en les posteriors, el públic gaudia de les més conegudes romances, duos i o corals, interpretades per cantants les veus dels quals eren molt aplaudides pel públic assistent.
1996 s'iniciava amb el muntatge i representació de la sarsuela El Rey que rabió, de Ruperto Chapí. Es van fer tres funcions a teatre ple, i era la primera vegada que el paper del rei, era cantat per un home. En aquest cas, pel tenor Ricardo Gozálvez. I finalitzava eixe any amb l'actuació el mes d'octubre en el Teatre Principal de València, amb una nova antologia, ara titulada Esto es Zarzuela.
Comença l'any 1998, amb la posada en escena de Los gavilanes, del mestre Jacinto Guerrero (2 funcions). Aquest mateix any, es va muntar una altra antologia, titulada Fleta, Aragonés Universal. Es va muntar a instàncies del Centre Aragonès de València, i va ser patrocinada pel Departament d'Educació i Cultura del Govern d'Aragó, en col·laboració amb Ibercaja. Es va representar el mes d'abril en el Palau de la Música de València, i el mes de maig en el nostre teatre. Un any després, 1999, es va reposar aquesta antologia, representant-se al maig de nou a Llíria, i una setmana després a Castelló, aquí patrocinada igualment per la mateixa entitat. En ella, igual que les anteriors, al costat del conjunt, triomfava amb la seua veu Vicente Olivares, campió de jotes a Aragó.
L'any 2000, es va muntar i va representar en dues ocasions, la sarsuela de Pablo Sorozabal, La del manojo de rosas, cantada pels valencians Boro Giner, baríton, i Ignacio Giner, tenor. Una d'elles, va ser inclosa en la programació de les festes patronals de San Miguel, patrocinada per l'Ajuntament, amb una aportació d'1.500.000 ptes.
I finalment, el febrer de 2002, es va tornar a representar la sarsuela de Serrano, La Dolorosa, cantada també per Ignacio i Boro Giner. I per a finalitzar, el març de 2003, es va representar La Parranda, a càrrec del baríton Javier Galán. Aquestes dues últimes es van representar sota la direcció musical del mestre Roberto Forés Asensi, i com en ocasions anteriors, a teatre ple.
Després d'uns anys sense alçar teló, el juny de 2008, Paco Ibáñez agafa el relleu dels seus antecessors i torna a reunir un grup de gent a la qual li agrada el món de la interpretació, i d'aquest mode, va ressorgir com ocell Fènix el Grup de Teatre de la Banda Primitiva de Llíria, sota el nom de Grup de Teatre "El Clarín". El novembre de 2008 van estrenar l'obra Eixa dona és ton pare amb un gran èxit, comptant amb el suport de tota la família clarinera.
El març de 2009 el Grup de Teatre "El Clarín" ens va delectar de nou amb l'obra Christus, pasión y muerte, en la qual van tornar a demostrar el bon fer de l'elenc d'actors i actrius que la van representar amb gran èxit. El juliol de 2009 van representar el drama lorquià La Casa de Bernarda Alba. Durant els següents anys, el grup de teatre va representar Tres forasteros en Madrid d'Escalante, el juliol de 2010; Viviendo en las núbes d'Alfonso Paso, el gener de 2011; i Con el culo al aire. L'etapa de Paco Ibáñez com a director del Grup de Teatre "El Clarín" va finalitzar amb la representació del musical Jesucrist Superstar, el 23 d'abril de 2013, dins del cicle d'inauguració de les noves instal·lacions d'ampliació de l'Ateneu Musical i de Ensenyança Banda Primitiva de Llíria.
En la primavera de 2015, l'actor John García es converteix en el nou director del Grup de Teatre "El Clarín". Sota la seua direcció, es van representar dues obres de diferents gèneres. El gener de 2016, una versió adaptada de La Ratonera de Agatha Christie. I el novembre de 2016, es va representar el musical Sister Music; una adaptació de la pel·lícula Sister Act. I ho va fer amb veus en directe.
El gener de 2017, l'edetà Josep Albert es fa càrrec de la direcció del Grup de Teatre de la societat. Amb la posada en escena de Don Juan Tenorio de J. Zorrillla, representada els dies 28 i 29 d'octubre d'eixe mateix any.
Novament en el 2018 represa la direcció del Grup de Teatre John García amb l'adaptació de l'obra, Los diez negritos. Que es representà els dies 19 i 20 d'octubre
En el 2019 amb motiu del bicentenari de la Banda Primitiva es representa el musical "El Diluvi que ve" dirigida per Paco Ibáñez, una col·laboració conjunta amb el Grup de Teatre "El Clarín" i amb el grup de teatre de Sant Francesc "El Teatret", aquest mateix any també es representa la Sarsuela, El manojo de rosas amb la direcció de Paco Ibáñez i finalitza l'any amb la representació del drama Sacre-Líric L'Emmanuel  després de 100 anys de la seua estrena, també sota la direcció de Paco Ibáñez.
El Grup de Teatre fa diverses col·laboracions, una el 18 d'agost del 2020 titulada Muerte de amor (poesia) en homenatge a García Lorca acompanyant a l'orquestra de la societat. I en el 2022 un espectacle musical infantil en col·laboració amb l'escola de música de l'agrupació titulada El Donyet de Francisco Abellán que es representa a l'abril. I al maig es representa l'obra de teatre El secreto de las hermanas Taylor de John García com a autor i director.
En el 2023, Paco Ibáñez reprén de nou la direcció del Grup de Teatre "El Clarín" amb una "Gal·la Homenatge" a tot el quadre artístic de l'agrupació des de la seua creació fins als anys 50.
Ja en 2024 els dies 27 i 28 de gener i com a director del grup Paco Ibáñez es representa l'obra de teatre 8 mujeres de Robert Thomas.
Actualment, continua com a director del Grup de Teatre de la societat Paco Ibáñez.

Exposició: Una il·lusió col·lectiva. El treatre de J. Rieta.

Pròximament

Juliol 2024
L M X J V S D
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31 1 2 3 4

Pròximament

Pasdoble "Clarín, bicentenari"

Taller de lutheria Sergio Martí

Go to top

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand